dimarts, 19 de gener de 2016

Del Blog El Dit a La Nafra - @RobenFawkes

La primera denúncia
Mai hagués pensat que em trobaria en aquesta situació...no entenc res, tampoc els meus sentiments...tot és confós, estic molt cansada, són les 3 de la matinada, estic parlant amb un mosso d'esquadra a una habitació de casa meva, i el meu marit està a l'habitació del costat, amb un altre agent...

Els veïns han sentit soroll i crits i han trucat a la policia...no és la primera vegada que això passa...però aquest cop ha anat més enllà...altres vegades fins i tot la policia li treia importància, "era només una discussió familiar", deien i marxaven...avui és l'inici del final? En aquell moment no em veig amb forces de denunciar, denunciar a la meva parella? però m'estic tornant boja? i què passarà després?...però tampoc vull continuar amb aquesta vida? Què faig?

Vaig trucar a la única amiga que em queda, li vaig dir: "ha tornat a passar i ja no puc més", li vaig demanar que m'acompanyés a denunciar, i vam anar fins a la Ciutat de la Justícia, un cop allà vam trobar el mostrador del Jutjat de Guàrdia i em diuen que allà no puc denunciar i que vagi a una comissaria de mossos d'esquadra, que posi la denúncia allà...quin mareig, no entenc res, el que tinc ganes és de marxar a casa meva i ficar-me al llit perquè tot aquest malson acabi d'una vegada, però no acabaria tampoc així...què faig? ...respiro profundament, agafo forces i amb la meva amiga ens dirigim a la comissaria de mossos d'esquadra...Entrem a la comissaria, un mosso ens pregunta que volem, li explico que vull posar una denúncia al meu marit, i em diu que haurem d'esperar unes 2 o 3 hores..., buf, tornen les ganes de sortir corrents, i tornar...a on?"

Han passat 2 hores i tinc més de 35 trucades del meu marit, missatges de veu i whatsapps, primer demanant perdó, "que no tornarà a passar, que m'estima, que torni, que l'ajudi jo a ell, que m'estima amb bogeria"...la meva amiga em diu que no li contesti el telèfon, que no pot ser, que això és intolerable,...torno a respirar profundament, no li contesto, poso el silenci al telèfon...però al cap de pocs minuts torno a mirar la pantalla del mobil, 5 trucades més, i més de 10 missatges, ara ja no demana perdó, ara diu que "sóc una filla de puta, una gossa, una guarra que no sé qui és ell realment, que em farà la vida impossible, que com li posi una denúncia em mata a mi i a tota la meva família"...ara sí que tinc ganes de marxar, però a on? la meva amiga em diu que li ensenyem al mosso d'esquadra...

Signo una sèrie de papers que no sé que són, sí, m'han explicat alguna cosa de la ordre de protecció i els meus drets però no sé que és ben bé, també m'han dit que d'aquí dos dies hauré d'anar als jutjats a declarar, serà el judici? però si ja ho he explicat tot? Perquè em fan explicar-ho tot una altra vegada? Què no em creuen?...i què li passarà a ell? anirà a la presó? perdrà la feina?...i jo? haig d'anar a treballar, què li explico al meu jefe? no puc estar demanant hores i permisos? perdré la feina? llavors que faré? El que sí que tinc clar,és que no vull viure aquesta vida, tinc 32 anys, no puc més, no vull aquesta vida.

M'he sentit com una autèntica merda els darrers dos dies, he dormit a casa de la meva amiga,i ara estic tancada a una sala d'espera de la Ciutat de la Justícia, esperant que arribi l'advocat d'ofici, allà només hi ha unes cadires de plàstic i quatre parets, no sé que passarà, passen els minuts i les hores, i jo amb un nus a l'estómac...


Aquesta és una narració de la vivència que moltes dones que pateixen violència masclista a l'àmbit de la parella aquí al nostre país, us pregunto llavors a les persones lectores del bloc: Què passarà ara?

i afegeixo i us pregunto que canviaria si afegim unes quantes variables:
No hi ha cap informe mèdic de les lessions.
-  Té un 80% de probabilitat que no li donin cap tipus de protecció ni penal ni civil.
-  La dona és migrant i està en situació de reagrupació familiar.
-  Imaginem que al cap de poc dies es queda en situació d'atur.
-  I si té 2 o 3 fills/es a càrrec menors d'edat...
-  ...

 Continuarà...o no.

@RobenFawkes

 PD: La meva primera intenció al escriure aquest post era generar reflexió i empatia sobre el procés de la denúncia, un procés complex i ple d'entrebancs, però potser al final només genero sensació de malestar, de ràbia...si és així que sigui un motor per fer autocrítica des de les institucions i des de la població, que tenim molta feina per fer, molta lluita feminista diària, com diuen les RoteZora:"la impotència és la disfressa de la covardia". 
 

dilluns, 18 de gener de 2016

Adjectivar les violències

14/01/2016
Una de les reaccions que més m’ha sobtat (digue’m innocent) arran dels insults masclistes a les dones de les CUP després que es fes públic el resultat del no a Mas el passat 3 de gener ha estat l’intent de deslegitimar les veus feministes que ho hem denunciat. Les estratègies han estat diverses: des dels esforços per eliminar l’adjectiu “masclista” que segueix al nucli “violència”, tant en singular com en plural (“això no és violència masclista, en política tothom s’insulta”), fins a les acusacions de partidisme (“quan insulten l’Arrimadas no dieu res”).
Pel que fa al suposat pecat d’omissió, l’acusació em deixa especialment bocabadada. En primer lloc, perquè, davant d’una afirmació tan categòrica, semblaria que els interlocutors segueixen amb lupa tots els comptes de Twitter de totes les dones feministes d’aquest país (agrupades en aquest “dieu”) i que per tant poden assegurar de manera fefaent que cap feminista que s’expressa a les xarxes no ha sortit ni ara ni mai en defensa de dones d’altres formacions polítiques que no siguin aquelles amb les quals simpatitza; en segon lloc, perquè és una afirmació falsa; i en tercer lloc, perquè quan els expliques que sí, que també n’has parlat, i que no va d’això el tema, deixen la conversa i se’n van a buscar un altre compte de Twitter d’una altra feminista i tornen a dir el mateix, aviam què.
El tema no és posar en evidència que hem comès un pecat d’omissió imperdonable: el tema és deixar de parlar de l’agressió concreta 
Podríem aturar-nos aquí, naturalment. Si la premissa no és certa, ja no cal que en parlem més. Però és que si ho fos, què? Em sorprèn la lògica que sosté la crítica: si A, necessàriament no B. És a dir, si rebutges A (en aquest cas, els insults masclistes a les dones de les CUP), necessàriament no rebutges B (és a dir, els insults masclistes a dones d’altres formacions polítiques). Una lògica que interpreta d’una manera molt particular (i no gens innocent, tot i que no nego que es faci inconscientment) els mecanismes d’inferència pragmàtica, és a dir, els processos interpretatius que efectua l’interlocutor per deduir el significat implícit d’un enunciat, tenint en compte les dades que posseeix del context. És obvi que si condemno les agressions sexuals de la Nit de Cap d’Any a Colònia, per exemple, no necessàriament no condemno les altres (qualssevol altres, de qualsevol altre país, de qualsevol altre continent, de qualsevol altre dia de l’any). És a dir, si A, no necessàriament no B. Com que les nostres lògiques no coincideixen, em trobo provant de comprendre els interlocutors que em (ens) demanen comptes de les nostres suposades omissions i em dic que probablement desconeixen el caràcter transversal del feminisme; que potser els hauria d’explicar que sí, que ja ho sabem, que les violències masclistes no entenen de partits polítics ni de classe social ni de fronteres (espera, que potser m’estan intentant dir que el masclisme és estructural i sóc jo que els estic malinterpretant!?); que les feministes blanques occidentals intentem ser conscients de la nostra situació de privilegi i que, encara que no en parlem (les que no en parlem), sí, també ens importa, i molt, el que els pugui passar a les dones, lesbianes i trans de qualsevol altre país o cultura del món... i llavors m’adono que estic entrant en un bucle justificador inútil, però sobretot, sobretot... de què punyeta estàvem parlant?
Aquest és el quid de la qüestió: de què punyeta estàvem parlant. Surto del bucle. Els elements de l’acte comunicatiu que s’han posat en joc en aquest cas concret parlen per si sols:
  1. X denuncia els insults masclistes a les dones de les CUP;
  2. Y acusa X de no parlar dels insults a dones d’altres formacions polítiques;
  3. X es defensa;
  4. X es justifica;
  5. ni X ni Y estan parlant ja dels insults masclistes, ni dels del punt 1 ni dels del punt 2.
La negreta és la clau, i no és res nou: cancel·lació de les violències masclistes, cortina de fum, negació del caràcter estructural de les agressions a dones pel fet de ser dones (no pel fet de militar en una formació política o altra) i deslegitimació de les veus feministes que posen nom a aquestes violències i les denuncien. El propòsit comunicatiu de tots els Y que s’han molestat perquè hem denunciat els atacs masclistes a les dones de la CUP no era, doncs (digue’m innocent), fer-nos veure, per si no ens n’havíem adonat, que aquests atacs són transversals i estructurals i que afecten també altres dones d’altres formacions polítiques. Si fos aquest, no malgastarien el seu temps ni les seves energies a acusar de partidistes les feministes que estan denunciant una agressió masclista concreta (i que no, senyors meus, no estan obligades a parlar de tots els casos i de tothom; de fet, no estan obligades a res, estan exercint el seu dret de manifestar lliurement el que pensen i senten sobre el que els dóna la gana, igual que ells); es dedicarien a denunciar també les agressions d’avui, ahir i sempre a qualsevol dona pel fet de ser dona. El tema, doncs, no és posar en evidència que hem comès, a parer seu, un pecat d’omissió imperdonable: el tema és deixar de parlar de l’agressió concreta i desplaçar el focus del missatge cap a la deslegitimació de les veus que denuncien aquesta agressió. Un propòsit comunicatiu que acaba sent còmplice d’aquell altre que també deslegitima, d’una manera directa i explícita, la denúncia als insults masclistes d’aquests dies: digue’n violència, però no l’adjectivis. No hi posis “masclista” al costat. Per favor, no adjectivem. Que, total, en política s’insulta tothom. No?
Un dels meus propòsits d’any nou, a banda de fer exercici, dur una dieta saludable i estripar papers, era no entrar en bucle. No he començat gaire bé, però faig un propòsit d’esmena amb mi mateixa, que som al gener i encara no hem fet tard: a partir d’ara, jo continuaré amb la meva lògica “si A, no necessàriament no B” cada vegada que denunciï una agressió masclista i no tornaré a entrar en bucle responent acusacions que desvien l’atenció del tema principal. I continuaré amb la meva particular mania adjectivatòria. Això, sobretot. Sobretot.
I seguim. Seguim. 
Mostra'l en portada