dimarts, 15 de març de 2016

Rubén Sánchez, psicòleg i feminista: “El dolor de les dones em va impactar”


Rubén Sánchez, psicòleg


Rubén Sánchez Ruíz té 38 anys, és psicòleg i treballa des de fa 14 anys acompanyant a víctimes de violència masclista i sexual. És formador de professionals en temes relacionats amb el sexisme i és agent d’igualtat. L’any passat va publicar la guia d’autodefensa feminista La mirada de Michonne.

Parlem amb ell abans de començar la xerrada-conferència al Casal Pere Quart ‘Homes en la lluita feminista’, emmarcada en els actes que es realitzen a Sabadell pel Dia Internacional de la Dona.
Et declares obertament com activista feminista.Això és el que diuen les meves companyes [somriu]. Sempre he estat vinculat al món de l’educació social i la psicologia i vaig començar un paral·lelisme al treballar en l’àmbit de la victimologia i dels delictes violents, des de la vessant de les persones que patien les conseqüències d’aquesta violència.  A partir d’aquí em començo a plantejar què està passant: jo tenia uns tòpics o prejudicis típics; l’home alcohòlic que puja del bar, la dona s’emprenya amb ell, i després ell l’agredeix. Aquest era el meu esquema i vaig començar a veure que és un tema totalment transversal i universal i que ho pateixen noies de 14 anys fins a dones de 81. Pel que fa als homes agressors començo a veure que són homes de tot tipus, de totes les edats, de totes professions, de diferents ètnies, religions i classes socials. Això em va impactar molt. El sentiment d’impotència en l’acompanyament d’aquest dolor, també fa que em plantegi moltes coses i començo a investigar, a documentar-me, a contactar amb associacions de dones, amb moviments feministes i començo a nodrir-me i a buscar elements fins que vaig fer el postgrau d’Igualtat i polítiques de gènere. A partir d’aquí em comença a encaixar tot el que estava veient en el dia a dia, en la meva jornada laboral. És en aquest moment que el feminisme em dóna unes ulleres d’anàlisi de la societat i del món que em quadren molt més. El primer contacte amb el dolor de les dones em va impactar i he fet del meu activisme la lluita contra les violències masclistes, per això les companyes em diuen que sóc activista feminista.
Què t’ha aportat personalment la lluita feminista?Com a home, gràcies a la lluita feminista se m’ha tret la necessitat d’haver de demostrar no sé què. I això és interessant. Vius més tranquil, més lliure i gaudeixes més de les coses. Al lluitar contra totes les violències masclistes al mateix temps estàs lluitant contra la resta de violències i contra tots els abusos de poder. I això és molt important.
Ha canviat gaire la teva vida des de que ets activista feminista?Si, crec que molt. Jo era molt de fer bromes masclistes o d’acudits sexistes, i ara he canviat molt el llenguatge. M’ha canviat molt pel que fa a les relacions sexo-afectives i en el camp de les amistats.
Creus que estan en augment les agressions a les dones, o bé al contrari?Crec que hi ha un punt reaccionari dels homes que veuen perillar el seu estatus. Fins ara hi havia un estatus de dominància i de privilegis. Actualment amb tots els canvis legals, la llei del 1/2004 [llei contra la violència de gènere], la llei 5/2008 [llei d’igualtat], juntament amb més conscienciació de la societat, fa que hi hagi més visibilitat. Penso que no ha augmentat, ara el que hi ha és més visibilitat, ara és notícia i fins ara no ho era. Hi ha una lluita molt forta dels moviments feministes perquè es visualitzi com a un problema social i universal i per això són més visibles. La prova està en què països com Noruega, Finlàndia o Dinamarca  que a nivell de polítiques d’igualtat o de paternitat activa estan a quilòmetres lluny de nosaltres, també tenen violència masclista. Si agafem la metàfora del iceberg, la punta visible es veu més perquè l’aigua ha baixat, si l’aigua baixa veus més violència i més tipus, a la televisió, a la publicitat, assetjament de les dones al carrer, etc…
I pel que fa a drets?El marc legal és bo i a nivell europeu estan copiant aquest redactat, però falta pressupost per una banda i qui aplica aquestes lleis, que són els mateixos jutges i jutgesses de sempre. Per tant no hi ha hagut gran canvi a nivell judicial. El sentiment de credibilitat de les dones, m’atreveixo a dir amb dades objectives, que ha baixat. Des de que va sortir la llei a ara, les ordres de protecció i allunyament han baixat gairebé un 20 per cent. Aquest és un tema preocupant perquè tenim un bon marc, però no s’aplica.
Què creus que és pitjor, un home masclista o bé una dona masclista?Un home masclista és més perillós. Em produeix rebuig qualsevol comportament masclista, però fins i tot en aquests casos els homes tenen una posició de poder privilegiada dins de la societat, per tant la desigualtat és palesa.
Rubén Sánchez, psicòleg
Rubén Sánchez, a la Rambla de Sabadell. Autor: David B.
En les teves conferències parles que s’ha de crear ‘noves masculinitats’. A què et refereixes?Aquest terme m’agrada que sigui en plural, ‘noves masculinitats’ i compte amb això de nou. M’agrada molt més el terme masculinitats alternatives o masculinitats dissidents. El senyor Cristiano Ronaldo és una nova masculinitat, els nois que surten al programa Mujeres y Hombres y viceversa és una nova masculinitat, però no és una masculinitat igualitària, feminista o inclusiva. Per tant, han de ser masculinitats alternatives i no podem adoptar un únic model perquè repetiríem el mateix error. Actualment hi ha un únic model dominant de masculinitat hegemònic; l’home fort, que no plora, autosuficient, heterosexual, de classe mitja-alta, ‘catxes’, depilat, amb una potència sexual espatarrant… Nosaltres volem desobeir aquest cànon, perquè sota aquest motlle hi ha tot una sèrie de carències, actituds i comportaments per ajustar-te precisament a aquest motlle. Les masculinitats alternatives desafien aquest model hegemònic i volen crear centenars de milers de masculinitats igualitàries, tants com tipus d’homes puguin haver i que no haguem d’actuar com un home. Així crearem homes respectuosos, implicats i compromesos amb les tasques domèstiques,  amb la criança dels fills i les filles… D’aquests tipus d’homes n’hi ha, però encara són poc visibles, tot i que cada cop n’hi ha més i n’hi ha d’haver-hi més.
Què creus que falta a la societat perquè es deixi d’utilitzar el terme masclisme o feminisme i es parli d’igualtat?Per a mi feminisme és un sinònim d’igualtat, però el 99 per cent de la societat no ho interpreta així. El feminisme no és la dominació de les dones envers els homes, què és el que molta gent es creu, sinó la igualtat d’oportunitats i de drets entre homes i dones. Jo quan escolto feminisme escolto igualtat. Per a mi el masclisme és una ideologia de dominació i d’imposició. El masclisme mata a 60.000 persones cada any en tot el món i el feminisme no ha matat a ningú. Entenc que es digui parlar d’igualtat. Però el feminisme lluita per aquesta igualtat, lluita contra la opressió, així és com ho veig.
Ets l’autor del blog El dit a la nafra, què és el que et va fer obrir aquest portal?Va ser per dos temes, un de generós i un d’egoista. Primer de tot va ser per un tema egoista, el volia per un sistema d’autocura per a mi, per canalitzar la ira, la ràbia, la impotència, la frustració i el dolor. D’altra banda moltes dones em deien que era molt difícil trobar informació de maltractaments i això em va portar a fer petits textos de conscienciació que fossin públics, gratuïts i traduïts a tots els idiomes i que poguessin ajudar a diferents persones.
En el mateix blog proposes boicotejar a diferents empreses per fer publicitat masclista o sexista. Quin és el boicot que proposes?Doncs seria no consumir productes d’aquestes empreses, no fer-ne publicitat o directament assenyalar-los. De fet n’hi ha moltes, crec que acabaria abans si faig una llista amb les marques ètiques, igualitàries o feministes. És una llista que cada cop va creixent més.
Quina seria la teva recepta per arribar a aquesta igualtat de sexes que la majoria de gent busca?La primera seria la responsabilització. Com a homes hem de començar a responsabilitzar-nos de les nostres conductes, de les nostres emocions i de les nostres actituds. Una altra seria la renúncia als nostres privilegis masclistes en el tema del poder econòmic, en l’àmbit directiu, en els càrrecs, la visibilitat i l’ús de la violència. Hem de ser més generosos i més disposats a compartir i a implicar-nos més en totes aquestes tasques que no cotitzen a la Seguretat Social i que tampoc tenen un valor social. Hem d’aconseguir arribar a la cultura del diàleg, a la cultura dels afectes, en definitiva, a la cultura de la pau. Hi ha una frase que diu que ‘Cada home te pendent una revolució interior’, i crec que tenim pendent aquesta revolució interna i aquesta desobediència dels rols rígids de gènere.
Foto portada: Rubén Sánchez, abans d’iniciar la conferència. Autor: David B.